A mitja tarda, quan el sol comença a declinar i la llum canvia de color, un grill, tímid, canta intermitentment enmig d’un exèrcit de cigales. El minúscul missatger de la nit irromp, isolat però valent, en la lluminositat del dia. L’ambigüitat d’aquest punt meridià on conflueixen el primer signe de la foscor i l’apogeu vital del dia, el grill i la cigala, evidencia una realitat esmunyedissa: el Misteri que s’amaga darrere cada instant, que es manifesta amb abundància i del qual en Miquel Oliu n’és un fervorós buscador.
Li pregunto sobre les diferents parts de l’obra, com el «Misteri del dolor», amb aurèoles esparses irradiants de breus espurnes ressonants surant entre sonoritats aspres constituïdes per gestos descendents, a tall de lament.
—Miquel, al «Misteri del dolor» has escrit la indicació un poco luminoso i és una partitura especialment bemolisée…
—El dolor pot ser una gran oportunitat per descobrir una altra realitat més enllà.
Les segones menors que impregnen d’aflicció aquesta peça, escrita amb valors simples de negra que denoten una intel·ligent economia de recursos i desproveïda de qualsevol artifici, fan aflorar moments escadussers de llum amb figuracions esmunyedisses de valors breus. La doble condició que caracteritza la música oliuenca es revela en l’explícita indicació inicial dolente ma sereno. Dolor i serenitat, foscor i llum, grill i cigala.
En Miquel cerca musicalment el significat de l’existència en ràfegues incorpòries, però enèrgiques, properes al preludi Ce qu’a vu le vent d’ouest de Debussy, com a la indicació Inquietante e fugace que es pot llegir a la partitura del «Misteri de l’entrega», en la insistència de motius imprevisibles que capten l’atenció i desvetllen l’inabastable, com al carismàtic motiu de notes repetides i equiespaiades del «Misteri de l’instant», o en les seqüències d’acords cromàtics descendents, en forma d’escales infinites d’Escher, que són una viva i explícita mostra de la predilecció d’Oliu per les harmonies lluminoses d’Olivier Messiaen.
L’interès per les dinàmiques esmorteïdes condueix a la paradoxa que Jankélevitx descriu com el misteri del pianissimo sonor i la sensualitat harmònica. A la impalpabilitat sonora s’afegeixen les ressonàncies subtils en forma de repics de campanes que eixamplen la percepció de l’amplada de l’instant. A les primeres frases del «Misteri de la confiança», un impuls de notes repetides deixa anar un calidoscopi de filigranes harmòniques que es mouen amb vida pròpia, sense intervenció humana, com una teranyina de llums iridescents, evocadors de la confiança en allò que ja hi és.
—Miquel, al «Misteri del temps» hi sonen campanes. La seva ressonància s’associa a l’etern?
—Les campanes són un símbol del Temps Etern, un element de captació de l’Ara, de contemplació del moment i de crida a romandre oberts.
Escoltar vol dir obrir-se a la presència de l’altre, a silenciar els neguits, a desaparèixer. Desaparèixer com fan els finals del «Misteri de la confiança» i el «Misteri de pau». L’extinció és discreta, però amb la necessària decisió per poder dissoldre la complexitat de les múltiples capes temporals que articulen els diferents misteris. Aquests finals tan bellament elaborats, amb acurades modulacions mètriques que farien somriure Elliott Carter, assenyalen la seva tendència pels processos de desaparició. Aprofito per citar-li un passatge del Llibre d’hores de Rilke.
—«Ja no soc res quan m’acosto a Tu.»
—Rilke!
—Què et diu aquest vers?
—És aquest Tu que ens enlluerna i que fa que no siguem res. És llavors quan estem més preparats per rebre o acostar-nos al Tu.
En Miquel es recull al seu estudi amb la partitura oberta sobre la taula de treball i, amb mirada escrutadora, intenta detectar el més nimi error per acostar-se a l’ideal, una exigent recerca de perfecció sense final. En aquest afany de voler expressar l’Absolut recorda vagament el pintor de la pel·lícula El sol del membrillo, quan finalment no acaba l’obra, sinó que l’abandona amb humilitat. I també fa pensar en la Marcela, la pastora del Quixot que diu: «Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos». Des d’aquesta recerca solitària de la llibertat, com aquell primer grill de mitja tarda enmig d’un sol lluminós, discret, però ferm, el compositor escriu una música que canta la nit i desvetlla el Misteri darrere cada instant.
Ramon Humet