A mitja tarda, quan el sol comença a declinar i la llum canvia de color, un grill, tímid, canta intermitentment enmig d’un exèrcit de cigales. El minúscul missatger de la nit irromp, isolat però valent, en la lluminositat del dia. L’ambigüitat d’aquest punt meridià on conflueixen el primer signe de la foscor i l’apogeu vital del dia, el grill i la cigala, evidencia una realitat esmunyedissa: el Misteri que s’amaga darrere cada instant, que es manifesta amb abundància i del qual en Miquel Oliu n’és un fervorós buscador.

Li pregunto sobre les diferents parts de l’obra, com el «Misteri del dolor», amb aurèoles esparses irradiants de breus espurnes ressonants surant entre sonoritats aspres constituïdes per gestos descendents, a tall de lament.

—Miquel, al «Misteri del dolor» has escrit la indicació un poco luminoso i és una partitura especialment bemolisée…

—El dolor pot ser una gran oportunitat per descobrir una altra realitat més enllà.

Les segones menors que impregnen d’aflicció aquesta peça, escrita amb valors simples de negra que denoten una intel·ligent economia de recursos i desproveïda de qualsevol artifici, fan aflorar moments escadussers de llum amb figuracions esmunyedisses de valors breus. La doble condició que caracteritza la música oliuenca es revela en l’explícita indicació inicial dolente ma sereno. Dolor i serenitat, foscor i llum, grill i cigala.

En Miquel cerca musicalment el significat de l’existència en ràfegues incorpòries, però enèrgiques, properes al preludi Ce qu’a vu le vent d’ouest de Debussy, com a la indicació Inquietante e fugace que es pot llegir a la partitura del «Misteri de l’entrega», en la insistència de motius imprevisibles que capten l’atenció i desvetllen l’inabastable, com al carismàtic motiu de notes repetides i equiespaiades del «Misteri de l’instant», o en les seqüències d’acords cromàtics descendents, en forma d’escales infinites d’Escher, que són una viva i explícita mostra de la predilecció d’Oliu per les harmonies lluminoses d’Olivier Messiaen.

L’interès per les dinàmiques esmorteïdes condueix a la paradoxa que Jankélevitx descriu com el misteri del pianissimo sonor i la sensualitat harmònica. A la impalpabilitat sonora s’afegeixen les ressonàncies subtils en forma de repics de campanes que eixamplen la percepció de l’amplada de l’instant. A les primeres frases del «Misteri de la confiança», un impuls de notes repetides deixa anar un calidoscopi de filigranes harmòniques que es mouen amb vida pròpia, sense intervenció humana, com una teranyina de llums iridescents, evocadors de la confiança en allò que ja hi és.

—Miquel, al «Misteri del temps» hi sonen campanes. La seva ressonància s’associa a l’etern?

—Les campanes són un símbol del Temps Etern, un element de captació de l’Ara, de contemplació del moment i de crida a romandre oberts.

Escoltar vol dir obrir-se a la presència de l’altre, a silenciar els neguits, a desaparèixer. Desaparèixer com fan els finals del «Misteri de la confiança» i el «Misteri de pau». L’extinció és discreta, però amb la necessària decisió per poder dissoldre la complexitat de les múltiples capes temporals que articulen els diferents misteris. Aquests finals tan bellament elaborats, amb acurades modulacions mètriques que farien somriure Elliott Carter, assenyalen la seva tendència pels processos de desaparició. Aprofito per citar-li un passatge del Llibre d’hores de Rilke.

—«Ja no soc res quan m’acosto a Tu.»

—Rilke!

—Què et diu aquest vers?

—És aquest Tu que ens enlluerna i que fa que no siguem res. És llavors quan estem més preparats per rebre o acostar-nos al Tu.

En Miquel es recull al seu estudi amb la partitura oberta sobre la taula de treball i, amb mirada escrutadora, intenta detectar el més nimi error per acostar-se a l’ideal, una exigent recerca de perfecció sense final. En aquest afany de voler expressar l’Absolut recorda vagament el pintor de la pel·lícula El sol del membrillo, quan finalment no acaba l’obra, sinó que l’abandona amb humilitat. I també fa pensar en la Marcela, la pastora del Quixot que diu: «Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos». Des d’aquesta recerca solitària de la llibertat, com aquell primer grill de mitja tarda enmig d’un sol lluminós, discret, però ferm, el compositor escriu una música que canta la nit i desvetlla el Misteri darrere cada instant.

Ramon Humet

A media tarde, cuando el sol comienza a declinar y la luz cambia de color, un grillo, tímido, canta intermitente en medio de un ejército de cigarras. El minúsculo mensajero de la noche irrumpe, aislado pero valiente, en la luminosidad del día. La ambigüedad de este punto meridiano donde confluyen el primer signo de la oscuridad y el apogeo vital del día, el grillo y la cigarra, evidencia una realidad escurridiza: el Misterio que se esconde detrás de cada instante, que se manifiesta con abundancia y del cual Miquel Oliu es fervoroso buscador.

Le pregunto sobre las diferentes partes de la obra, como el «Misterio del dolor», con aureolas esparcidas irradiantes de breves chispas resonantes flotando entre sonoridades ásperas constituidas por gestos descendentes, a modo de lamento.

—Miquel, en el «Misteri del dolor» (Misterio del dolor), has escrito la indicación un poco luminoso y es una partitura especialmente bemolisée…

—El dolor puede ser una gran oportunidad para descubrir una realidad del más allá.

Las segundas menores que impregnan de aflicción esta pieza, escrita en valores simples de negra que denotan una inteligente economía de recursos y desprovista de cualquier artificio, hacen aflorar momentos esporádicos de luz con figuraciones escurridizas de valores breves. La doble condición que caracteriza la música oliuenca se revela en la explícita indicación inicial dolente ma sereno. Dolor y serenidad, oscuridad y luz, grillo y cigarra.

Miquel busca musicalmente el significado de la existencia en ráfagas incorpóreas, pero enérgicas, próximas al preludio Ce qu’a vu le vent d’ouest de Debussy, como en la indicación Inquietante e fugace que se puede leer en la partitura del «Misteri de l’entrega» (Misterio de la entrega), en la insistencia de motivos imprevisibles que captan la atención y desvelan lo inalcanzable, como en el carismático motivo de notas repetidas y equiespaciadas del «Misteri de l’instant» (Misterio del instante), o en las secuencias de acordes cromáticos descendentes en forma de escalas infinitas de Escher, que son una viva y explícita muestra de la predilección de Oliu por las armonías luminosas de Olivier Messiaen.

El interés por las dinámicas amortiguadas conduce a la paradoja que Jankélevich describe como el misterio del pianissimo sonoro y la sensualidad armónica. A la impalpabilidad sonora se añaden las resonancias sutiles en forma de repiques de campanas que ensanchan la percepción de la amplitud del instante. En las primeras frases del «Misteri de la confiança» (Misterio de la confianza), un impulso de notas repetidas suelta un caleidoscopio de filigranas armónicas que se mueven con vida propia, sin intervención humana, como una telaraña de luces iridiscentes, evocadoras de la confianza en aquello que ya existe.

—Miquel, en el «Misteri del temps» (Misterio del tiempo) suenan campanas. ¿Su resonancia se asocia a lo eterno?

—Las campanas son un símbolo del Tiempo Eterno, un elemento de captación del Ahora, de contemplación del momento y de llamada a permanecer abiertos.

Escuchar quiere decir abrirse a la presencia del otro, silenciar las ansiedades, desaparecer. Desaparecer como hacen los finales del «Misteri de la confiança» (Misterio de la confianza) y el «Misteri de pau» (Misterio de paz). La extinción es discreta, pero con la necesaria decisión para poder disolver la complejidad de las múltiples capas temporales que articulan los diferentes misterios. Estos finales tan bellamente elaborados, con esmeradas modulaciones métricas que harían sonreír a Elliott Carter, señalan su tendencia por los procesos de desaparición. Aprovecho para citarle un pasaje del Libro de horas de Rilke.

—«Ya no soy nada cuando me acerco a Ti.»

—¡Rilke!

—¿Qué te dice este verso?

—Es ese Tú que nos deslumbra y que hace que no seamos nada. Es entonces cuando estamos preparados para recibir o acercarnos al Tú.

Miquel se recoge en su estudio con la partitura abierta sobre la mesa de trabajo y, con una mirada escrutadora, intenta detectar el más nimio error para acercarse a lo ideal, una exigente búsqueda de perfección sin final. En este afán por querer expresar el Absoluto recuerda vagamente al pintor de la película El sol del membrillo, cuando finalmente no acaba la obra, sino que la abandona con humildad. Y también recuerda a Marcela, la pastora del Quijote que dice: «Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos». Desde esta búsqueda solitaria de la libertad, como aquel primer grillo de media tarde en medio de un sol luminoso, discreto, pero firme, el compositor escribe una música que canta la noche y desvela el Misterio detrás de cada instante.

Ramon Humet

In the late afternoon, when the sun begins to set and the light changes colour, a shy cricket sings sporadically in the midst of an army of cicadas. Alone but brave, the tiny messenger of the night bursts into the brightness of the day. The ambiguity of this time, when the first signs of nightfall and the vital climax of the day converge, with the cricket and the cicadas, is proof of an astonishing reality: the Mystery concealed in every moment, which manifests itself so abundantly and of which Miquel Oliu is a passionate seeker.

I ask him about the different parts of the work, such as the “Mystery of Sorrow”, with its loose halos radiating from brief resonant sparks, which float among jagged sounds made up of descending gestures, by way of a lament.

––Miquel, in “Misteri del dolor” (Mystery of Sorrow), you’ve written the indication un poco luminoso —quite brigh— when the scoring is particularly abundant in flats…

—Sorrow can be a great opportunity to discover another reality beyond this one.

The minor seconds that imbue this piece with its mood of affliction, written with unassuming crotchets that denote an intelligent economy of resources devoid of any artifice, bring to the fore fleeting moments of light with elusive figures featuring shorter notes. The two-fold condition that characterizes Oliu’s music is illustrated by the explicit initial indication dolente ma sereno. Sorrow and serenity, darkness and light, cricket and cicadas.

Miquel searches musically for the meaning of existence in ethereal but energetic bursts, reminiscent of Debussy’s prelude Ce qu’a vu le vent d’ouest, as illustrated by the indication Inquietante e fugace (disturbing and fleeting) in the score of “Misteri de l’entrega” (Mystery of Dedication), the insistence on unpredictable motifs that grab the attention and reveal the unattainable, the charismatic motif of repeated and equally spaced notes in the “Misteri de l’instant” (Mystery of the Instant), or the descending chromatic chord sequences, in the form of Escher’s infinite scales, which are a vivid and explicit display of Oliu’s predilection for the luminous harmonies of Olivier Messiaen.

The interest in muffled dynamics leads to the paradox described by Jankélevitx as the mystery of pianissimo sound and harmonic sensuality. The subtle resonances provided by the tolling of bells contribute to the intangibility of the sound, deepening the perception of the amplitude of the moment. In the first passages of the “Misteri de la confiança” (Mystery of Trust), the impetus of the repeated notes unleashes a kaleidoscope of harmonic filigrees that move with a life of their own, without human intervention, like a spider’s web of iridescent lights, evoking trust in what is already there.

––Miquel, bells toll in the “Misteri del temps” (Mystery of Time). Do you associate their resonance with the eternal?

––Bells are a symbol of Eternal Time, part of the appreciation of the Here and Now, of the contemplation of the moment, and a call to remain receptive.

Listening means opening oneself up to the presence of the other, silencing one’s preoccupations, disappearing. Disappearing as in the finales of the “Misteri de la confiança” (Mystery of Trust) and the “Misteri de pau” (Mystery of Peace). The extinction is discreet, but decisive enough to dissolve the complexity of the multiple temporal layers articulated by the different mysteries. These beautifully crafted endings, with careful metric modulations that would make Elliott Carter smile, illustrate Oliu’s penchant for processes of disappearance. I’d like to take the opportunity to quote a passage from Rilke’s Book of Hours.

––“I am no longer anything when I get close to You.”

––Ah, Rilke!

––What do you make of this line?

––It’s the ‘You’ that dazzles us and makes us into nothing. That’s when we are most ready to welcome or approach the ‘You’.

Miquel retires to his study where the score is open on the desk. He scrutinizes it, trying to detect the slightest error that might prevent him from getting closer to the ideal, a demanding and endless search for perfection. In this desire to express the Absolute, he is vaguely reminds me of the painter in the film Dream of Light, when he finally does not finish the canvas but instead humbly leaves it as it is. And he also makes me think of Marcela, the shepherdess in Don Quixote who says: “I was born free, and to be able to live in freedom I chose the solitude of the fields”. In this solitary search for freedom, like that first cricket in the early evening, in the middle of bright sunshine, discreet but sure of itself, the composer writes music that sings the song of the night and reveals the Mystery underlying every moment.

Ramon Humet

← Premsa