Aquest petit cicle per a veu i piano neix d’un nou retrobament amb els textos del poeta Antoni Clapés, més concretament de la suite Heimat, de la qual són extrets tots els poemes, a excepció del segon, que forma part del llibre L’arbre que s’allunyà. Per la forta identificació viscuda amb aquesta suite, n’he destriat els set poemes que em suggereixen espontàniament una idea musical —descriptiva o simbòlica— i que alhora tenen elements comuns que els vertebren i unifiquen. El punt de partida és la figura del caminant en temps d’hivern; un caminant que és captivat per la natura que l’envolta, que es desprèn d’ell mateix i que —fora de la ment, de la raó— es «fon» amb l’aire, la boira, l’ocell, la bellesa de l’instant... que «és» en el silenci.
La brevetat dels textos, algun quasi com un aforisme, m’ha suggerit una música també concisa: un text cantat que tendeix a l’essencial i que intenta ésser fidel a les seves pauses i espais, amb el piano que vol situar-lo, subratllar-lo, acompanyar-lo, a manera d’imatge, de paisatge sonor. Cada un dels set cants està construït amb els seus trets identificadors, però alhora l’obra està concebuda com una sola unitat, amb material comú, elements de continuïtat o de contrast i en forma d’arc, on el cant central és el més curt —només uns trenta segons— i els extrems, els més llargs, a fi d’ajudar a emmarcar-la en l’ambient/l’estat que el text demana.
Set cants per a soprano i piano és una obra encàrrec de l’Associació Joan Manén per ser estrenada el 2023 en el 12è cicle de concerts, i està dedicada a Antoni Clapés, amb agraïment per la confiança mostrada, per les estones compartides i pels seus poemes.
I.
Entre marges blancs,
s’obre pas el camí.
Vol arribar a l’indret familiar
però els traços s’han anat esvaint
com promeses a desgrat,
com l’ombra fosca
del vol de corb — fugaç.
Com el ressò dels passos del caminant
dins seu.
L’assossec i l’espera.
Ser pur aire
en l’aire.
II.
Arribes a la cruïlla
pedres velles i molses als bancals
una merla desapareix dins la boira
dins la remor sorda dels àlbers
t’hi apregones
vols anar més enllà — foraviar-te, potser
i esdevens boira, tu també
III.
Com denes d’un rosari
invisible, cauen
un rere l’altre
els flocs de neu:
cadascun coneix
el lloc precís
on s’ha de confondre
amb els altres,
on s’ha de fondre.
(Comprendre això, ara,
és més enllà de la teva raó.)
IV.
Una remor de silenci
s’alça del paisatge blanc —
una emoció que vibra
molt més enllà
d’aquest instant.
V.
Entre la fullaraca
i una fina capa de neu,
com un senyal de la deïtat,
el crocus comença a brinar
amb la seva
humil
efímera
inútil
bellesa.
VI.
Una garsa
—o n’eren dues?—
alça el seu bec dur
enlaire
i exhala una nota aguda
que esqueixa el silenci
del migdia
i s’expandeix
enllà de l’estesa blanca
dels camps gebrats.
Ningú no la sent,
aquesta nota llevat tu.
Admira aquest gest
foraviat, humil.
Gaudeix de la caducitat
del goig de l’instant
en tu.
VII.
Què no sap el caminant?
Què ha de saber
—si ha de saber res—
el caminant?
El silenci és l’única parla
per al caminant.
Per això
camina.
Per això és.
Este pequeño ciclo para voz y piano nace de un nuevo reencuentro con los textos del poeta Antoni Clapés, más concretamente de la suite Heimat, de la cual son extraídos todos los poemas, a excepción del segundo, que forma parte del libro L’arbre que s’allunyà. Por la fuerte identificación vivida con esta suite, he escogido los siete poemas que me sugieren espontáneamente una idea musical —descriptiva o simbólica— y que a la vez tienen elementos comunes que los vertebran y unifican. El punto de partida es la figura del caminante en tiempo de invierno; un caminante que es cautivado por la naturaleza que lo envuelve, que se desprende de él mismo y que —fuera de la mente, de la razón— se «funde» con el aire, la niebla, el pájaro, la belleza del instante... que «es» en el silencio.
La brevedad de los textos, alguno casi como un aforismo, me ha sugerido una música también concisa: un texto cantado que tiende a lo esencial y que intenta ser fiel a sus pausas y espacios, con el piano que quiere situarlo, subrayarlo, acompañarlo, a manera de imagen, de paisaje sonoro. Cada uno de los siete cantos está construido con sus rasgos identificadores, pero a la vez la obra está concebida como una sola unidad, con material común, elementos de continuidad o de contraste y en forma de arco, donde el canto central es el más corto —solo unos treinta segundos— y los extremos, los más largos, con el fin de ayudar a enmarcarla en el ambiente/estado que el texto pide.
Set cants per a soprano i piano (Siete cantos para soprano y piano) es una obra encargo de la Associació Joan Manén para ser estrenada el 2023 en el 12º ciclo de conciertos, y está dedicada a Antoni Clapés, con agradecimiento por la confianza mostrada, por el tiempo compartido y por sus poemas.
This short cycle for voice and piano was born from a new reunion with the texts of the poet Antoni Clapés, more specifically from the Heimat suite from which all the poems are extracted, with the exception of the 2nd, which is part of the book L'arbre que s’allunyà (The tree who walked away). From the strong identification with this suite, I have distinguished the seven poems that spontaneously suggest a musical idea - descriptive and / or symbolic - and that at the same time have common elements that structure and unify them. The starting point is the figure of the walker in wintertime; a walker who is captivated by the nature that surrounds him, who detaches himself and who — out of his mind, out of reason — “melts” with the air, the fog, the bird, the beauty of the moment ... that “is” in silence.
The brevity of the texts, some almost like an aphorism, has suggested to me a concise music: a sung text that tends to the essential, and that tries to be faithful to its pauses and spaces, with the piano that wants to place it, underline it, accompany it, as an image, as a soundscape. Each of the seven songs is constructed with its identifying features but at the same time the work is conceived as a single unit, with common material, elements of continuity and / or contrast and in the form of an arch, the central song being the shortest —only about 30 seconds— and the longest ends, in order to help frame it in the environment / state that the text calls for.
Set cants (Seven songs), for soprano and piano has been commissioned by Associació Joan Manén to be premiered in 2023 in the 12th cycle of concerts and is dedicated to Antoni Clapés, with gratitude for the confidence shown, the times shared and for his poems.
I.
Between white edges
The path goes on its way.
It wishes to reach a familiar place
but the outlines have been fading
like grudging promises,
like the dark shadow
of a raven's flight — fleeting.
Like the echo of the walker's steps
inside him.
The quietness and the waiting.
To be air, pure
in the air.
II.
You reach the crossroads
old stones and moss on the borders
a blackbird vanishes into the mist
into the deaf rustle of the poplars
you observe this closely
you want to go further — go astray, maybe
And you turn into mist, you too
III.
Like rosary beads
the snowflakes fall
one after the other:
each one knows
the exact place
where it will meld
with the others,
where it will melt.
(To understand this, now,
is beyond your reasoning.)
IV.
A rustle of silence
Rises up from the white landscape —
a feeling which vibrates
far beyond
this moment.
V.
Between the dead leaves
And a thin layer of snow,
Like a sign from the deity,
The crocus is starting to green
With its
humble
ephemeral
useless
beauty.
VI.
A magpie
—or were there two of them?—
Raises its hard beak
airwards
and emits a high-pitched note
which rends the silence
of midday
and spreads out
beyond the white stretch
of frosted fields.
Nobody hears it,
That note except you.
Admire this stray, humble
gesture.
Enjoy the expiring
Of the moment of delight
In you.
VII.
What does the walker not know?
What does the walker
have to know
if he has to know anything?
Silence is the walker's
only speech.
Which is why
he walks.
Which is why he is.
La rencontre toujours renouvelée avec les textes du poète Antoni Clapés est à l'origine de ce petit cycle de compositions pour voix et piano, et plus précisément la suite Heimat, dont sont tirés tous les poèmes à l'exception du second, qui fait partie du livre L'arbre que s'allunyà. Après une forte identification avec cette suite, j'ai choisi en son sein les sept poèmes qui me suggèrent de manière spontanée une image musicale, soit descriptive, soit symbolique, poèmes qui ont également des éléments communs qui en sont le lien autant que la colonne vertébrale. Le point de départ en est la figure du marcheur pendant l'hiver, marcheur captivé par la nature qui l'entoure, jaillissant de lui-même et qui, en dehors de la pensée ou de la raison, provoque une « fusion » avec l'air, le brouillard, la beauté de l'instant... « contenus » dans le silence.
Ces textes brefs, pour certains on peut presque parler d'aphorismes, m'ont suggéré une musique également concise : un texte chanté qui tend à l'essentiel, qui cherche aussi à être fidèle à ses pauses et ses espaces, avec un piano qui veut le mettre en place, le souligner, l'accompagner, tel une image ou un paysage sonore. Les sept chants sont construits chacun avec des traits d'identité particuliers, mais ils sont conçus en même temps comme un tout uni, avec une matière commune, et des éléments de continuité ou de contraste qui forment un arc, où le chant central est le plus bref - une trentaine de secondes à peine - et aux extrêmes, ceux, plus longs, qui cherchent à mettre un cadre à l'ambiance/état demandée par le texte.
Set cants per a soprano i piano est une œuvre commandée par l'Association Joan Manén, dont la création est prévue en 2023 au cours du 12è cycle de concerts, et est dédiée à Antoni Clapés montrant la gratitude pour la confiance témoignée, pour les moments partagés aussi bien que pour ses poèmes.
I.
Entre les marges blanches
le chemin fraie un espace.
Tu voudrais arriver à un endroit familier
mais les empreintes vont s’estompant
comme des promesses non tenues,
comme l’ombre obscure
du vol du corbeau — fugace.
Comme l’écho de tes pas
en toi.
L’apaisement et l’attente.
Être pur air
dans l’air.
II.
Tu arrives au carrefour —
pierres vieilles et mousses dans les terrasses,
une merle s'évanouît dans le brouillard
dans la rumeur sourde des peupliers.
Toi tu t'y enfonces
tu veux t'en aller plus au-delà — t'égarer, peut-être
et tu deviens brouillard, toi aussi.
III.
Tels les grains d’un chapelet
invisible, tombent
l’un après l’autre
les flocons de neige —
chacun d’eux
connaît le lieu précis
où il doit se confondre
avec les autres
où il doit se fondre.
Où il doit être.
(Comprendre cela, maintenant,
dépasse de loin ton entendement.)
IV.
Un bruissement de silence
s’élève du paysage blanc —
une émotion qui vibre
loin très loin
de cet instant.
V.
Entre les feuilles mortes
et une fine couche de neige,
tel un signe de la déité,
le crocus commence à pousser
avec son
humble
éphémère
inutile
beauté.
VI.
Une pie
(ou peut-être deux ?)
lève son dur bec
vers le ciel
et exhale une note aigue
qui hache le silence
de midi
et se déploie
au-delà de l’étendue blanche
des champs glacés.
Personne ne l’écoute,
cette note sauf toi.
Admire ce geste
égaré, humble.
Savoure l’évanescence
de la joie de l’instant
en toi.
VII.
Que ne sait-il pas, le promeneur ?
Que doit-il savoir
(s’il doit savoir quelque chose)
le promeneur ?
Le silence est la seule voix
du promeneur.
Sa seule raison
d’être en chemin.
Ta seule raison d’être.